La tragèdia grega és un gènere teatral originari de l’Antiga Grècia. Inspirat en els rituals i representacions sagrades que es feien a Grècia i a l’Àsia Menor.
Degut a la llarga evolució de la tragèdia grega a través de més de dos mil anys, resulta complicat fer una definició unívoca al terme “tragèdia” ja que el mateix varia segons la època històrica o de l’autor de que es tracti.
La tragèdia es va constituir com a un nou pla diferent al del culte i al dels mites. La tragèdia va transformar aquests relats en funció del propi objectiu: el qüestionament de l’home, el seu destí i la responsabilitat dels seus actes.
Des del punt de vista artístic la tragèdia es presenta com a un objectiu extremadament complex i heterogeni. La llegenda heroica i la lírica coral adquireix en el teatre una configuració particular que és la del drama.
Segons la definició d’Aristòtil, la tragèdia és “imitació d’una acció elevada i perfecta, d’una determinada extensió, amb un llenguatge diversament honrat en cada part, per mitjà de l’acció i no de la narració, que condueix, a través de la compassió i la por, a la purificació d’aquestes passions”.
La “Orestíada” forma part d’una trilogia lligada; els primers tres drames d'una seqüència de quatre dramatitzaven episodis consecutius del mateix mite i el drama satíric que seguia contenia una història relacionada amb aquests. En la presentació als concursos es representaven tres tragèdies a més d'un drama satíric (per trencar tensió).
També s’explica que aquestes obres estan fetes per ser vistes, no llegides. Que les accions sobrepassen els personatges i tenen ressò en les tres obres.
L'interès central dels drames d'Èsquil es troba, principalment, en la situació i en el seu desenvolupament, més que en els personatges. El personatge que ha estat més treballat per l'autor és Clitemnestra en L'Orestíada. Els cors esquilis gairebé sempre gaudeixen d'una personalitat forta i peculiar, les seves paraules, juntament amb la música i la dansa, contribueixen a cridar l'atenció sobre els profunds temes del teatre d'Èsquil, determinant el to de tot el drama. Els cors esquilis tenen sovint una importància substancial sobre l'acció.
L'estil líric d'Èsquil és clar però amb una forta tendència a l'arcaic i amb trets homèrics (caudillatge: comandament o govern d’un cabdill, cap d’un exèrcit o una comunitat, la poligàmia, l’esclavitud). Sobresurten en presentar models de llenguatge i d'imatges, metàfores, símils, camps semàntics determinats, elaborant-los fins els detalls més mínims i mantenint-los al llarg de tot el drama o de la trilogia. Una altra característica peculiar és el decòrum tràgic: el protagonista s'ha d'expressar tal com el que és; per exemple, en el cas d'Agamèmnon, aquest ha de parlar com ho faria un heroi tràgic.
També és audaç i està dotat d'una gran imaginació a l'hora d'aprofitar els aspectes visuals de les seves drames. La catifa púrpura que conduirà Agamèmnon a la mort demostren el seu domini de la tècnica teatral i l'escenografia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada