dissabte, 9 d’octubre del 2010
Argument i trama
AGAMÈMNON
Personatges que apareixen a l’obra:
Clitemnestra, Agamèmnon, Cassandra, Egist, Cor de vells, vigilant, missatger i un herald.
L’obra “Agamèmnon” d’Èsquil ens situa a l’antiga Grècia, concretament a Argos de Tessàlia, davant del palau reial mentre un missatger espera la notícia de que Agamèmnon ha invadit Troia, com a venjança pel segrest d’Helena, dona del rei d’Esparta . És el cor qui ens dóna pistes de l’esdeveniment i és aquest mateix el que ens posa en situació històrica. El cor és fonamental, perquè és el que ens explica els sentiments dels personatges i és el que es dirigeix al lector o a l’espectador explicant les històries del passat. En aquest cas, el cor està format per vells, que representen la veu de l’experiència. Un dels fets de gran importància que ens explica el cor és el sacrifici que fa Agamèmnon amb la seva filla Ifigènia a la deessa Àrtemis (protectora dels animals).
Després de l’anunciació de l’esdeveniment, un herald ens avisa del retorn del rei. Aquest, arriba amb un botí, Cassanda, filla del rei de Troia, que la utilitzarà com a esclava.
Agamèmnon es retroba amb Clitemnestra, la seva esposa, però el retrobament no és fàcil. Està ple de retrets i decepcions però que intenta dissimular per dur a terme el seu pla. El rep amb luxes, elevant-lo al màxim com a símbol d’admiració. Agamèmnon ho troba estrany, però acaba accedint i sentint-se poderós i privilegiat.
Cassandra, actua com a profeta i veu diferents presagis de mort. Ho podem veure en diversos diàlegs que manté amb el cor.
Efectivament, els presagis es compleixen. Apareixen el rei i Cassandra morts. Clitemnestra anuncia que ha venjat la sang d’Ifigènia, la seva filla, a qui Agamèmnon va sacrificar a Àrtemis, per obtenir un vent favorable i recuperar els béns que havia perdut.
En aquest assassinat no hi té a veure només Clitemnestra, sinó que Egist, cosí d’ Agamèmnon i amant de la seva dona, també hi intervé com a revenja de successos fatals que Agamèmnon va cometre contra el pare d’Egist, fill de Tiestes. Egist, es corona com a tirà i creu que la seva venjança ha estat consumada. El cor de vells, que ha estat present en totes les escenes, manifesta molta fe en Zeus i en la imminència de que es faci justícia.
Els ciutadans es pregunten si el príncep Orestes, fill d’Agamèmnon i Clitemnestra, que està de viatge, tornarà a venjar-se de la mort del seu pare. És així com es deixa una incògnita per la següent obra.
LES COÈFORES
Orestes, el fill d’ Agamèmnon i Clitemnestra, arriba a Argos a venjar la mort del seu pare. Visita la tomba i allà s’hi troba a la seva germana Electra amb un grup de coèfors o portadors de lliberacions. Clitemnestra les va enviar, espantada per un mal son. Electra, de sobte veu un ris i unes petjades (deixades per Orestes), indicis de la presència del seu germà. El troba, es reconeixen i decideixen venjar-se. Orestes ja ha rebut l’ordre del déu Apolo. Castigar als culpables de la mort del seu pare.
Orestes i el seu amic Pilades es fan passar per estrangers que venen a comunicar la falsa mort d’Orestes. La reina mostra molt de dolor i envia a avisar a Egist.
Egist, arriba sol i és atacat per Orestes. Clitemnestra també és assassinada, encara que Orestes dubte abans de fer-ho. Desprès del matricidi, Orestes pateix desequilibris mentals per culpa dels mals de consciència.
LES EUMÈNIDES
Orestes acudeix al temple d’Apolo, a Delfos, per purificar-se. Allà ja l’acompanyen les Erinis, unes dones d’aspecte terrible, adormides al seu voltant. La sacerdotista es troba l’escena. Després arriba Apolo que aconsella a Orestes que vagi a Atenes per demanar-li ajuda a Atena. Més tard l’ombra de Clitemnestra apareix i desperta a les Erinis perquè busquin venjança.
L’acció es trasllada a Atenes, on les Erinis li demanen a la deessa Atena justícia, mentre que Orestes suplica per la seva redempció. Atena s’informa de la situació i decideix compondre un tribunal format pels millors ciutadans d’Atenes, que farà jurament i jutjarà en equitat. S’obre el debat. D’un costat, les Erinis acusen a Orestes de matricidi i aleguen que si el crim queda impune, els homes perdran la por al càstig i la violència i la injustícia dominaran arreu. Per altra banda, Apolo defensa a Orestes, recolzant el seu argument en una teoria biològica que abans estava de moda, que diu que la mort d’un pare és més important que el d’una mare i per tant, més greu. Promet als jutges que Orestes assegurarà per sempre a Atenes l’Aliança d’Argos.
La votació resulta igual per les dues bandes, i Orestes és absolt. Les Erinis volen venjar-se dels atenencs, amenaçant amb plagues; però la persuasió d’Atenea les fa cedir i els hi promet que seran sempre honrades a Atenes. Elles accepten i es converteixen en eumènides, deesses bones que protegiran la ciutat.
Context historic
És un moment històric particular: el naixement de la democràcia atenenca com a un nou ordre que no només assegurava l’igualtat dels ciutadans davant la llei, sinó que a més a més, instaurava una relació mútua entre allò personal i allò social en la que la voluntat de l’individu té plena consciència de la seva pertinença a un tot.
Però allò social i allò polític, a més, es trobava entrecreuat amb allò religiós. L’experiència religiosa de l’individu estava absolutament lligada amb la seva condició de ciutadà, és a dir, la relació que la persona establia amb la divinitat està mediada per la seva participació en una comunitat.
L’establiment de la democràcia a Atenes va forjar les bases de profunds canvis socials i la tragèdia va ser la conquista artística que va representar l’harmonia política i religiosa entre l’aristocràcia i el poble, és el període del seu naixement, desenvolupament, esplendor i decadència.
També podem dir que és el període de consolidació, esplendor i decadència d’Atenes com
El màxim esdeveniment perquè l’obra d’Èsquil agafi un sentit és
Particularitats literàries del text
La tragèdia grega és un gènere teatral originari de l’Antiga Grècia. Inspirat en els rituals i representacions sagrades que es feien a Grècia i a l’Àsia Menor.
Degut a la llarga evolució de la tragèdia grega a través de més de dos mil anys, resulta complicat fer una definició unívoca al terme “tragèdia” ja que el mateix varia segons la època històrica o de l’autor de que es tracti.
La tragèdia es va constituir com a un nou pla diferent al del culte i al dels mites. La tragèdia va transformar aquests relats en funció del propi objectiu: el qüestionament de l’home, el seu destí i la responsabilitat dels seus actes.
Des del punt de vista artístic la tragèdia es presenta com a un objectiu extremadament complex i heterogeni. La llegenda heroica i la lírica coral adquireix en el teatre una configuració particular que és la del drama.
Segons la definició d’Aristòtil, la tragèdia és “imitació d’una acció elevada i perfecta, d’una determinada extensió, amb un llenguatge diversament honrat en cada part, per mitjà de l’acció i no de la narració, que condueix, a través de la compassió i la por, a la purificació d’aquestes passions”.
La “Orestíada” forma part d’una trilogia lligada; els primers tres drames d'una seqüència de quatre dramatitzaven episodis consecutius del mateix mite i el drama satíric que seguia contenia una història relacionada amb aquests. En la presentació als concursos es representaven tres tragèdies a més d'un drama satíric (per trencar tensió).
També s’explica que aquestes obres estan fetes per ser vistes, no llegides. Que les accions sobrepassen els personatges i tenen ressò en les tres obres.
L'interès central dels drames d'Èsquil es troba, principalment, en la situació i en el seu desenvolupament, més que en els personatges. El personatge que ha estat més treballat per l'autor és Clitemnestra en L'Orestíada. Els cors esquilis gairebé sempre gaudeixen d'una personalitat forta i peculiar, les seves paraules, juntament amb la música i la dansa, contribueixen a cridar l'atenció sobre els profunds temes del teatre d'Èsquil, determinant el to de tot el drama. Els cors esquilis tenen sovint una importància substancial sobre l'acció.
L'estil líric d'Èsquil és clar però amb una forta tendència a l'arcaic i amb trets homèrics (caudillatge: comandament o govern d’un cabdill, cap d’un exèrcit o una comunitat, la poligàmia, l’esclavitud). Sobresurten en presentar models de llenguatge i d'imatges, metàfores, símils, camps semàntics determinats, elaborant-los fins els detalls més mínims i mantenint-los al llarg de tot el drama o de la trilogia. Una altra característica peculiar és el decòrum tràgic: el protagonista s'ha d'expressar tal com el que és; per exemple, en el cas d'Agamèmnon, aquest ha de parlar com ho faria un heroi tràgic.
També és audaç i està dotat d'una gran imaginació a l'hora d'aprofitar els aspectes visuals de les seves drames. La catifa púrpura que conduirà Agamèmnon a la mort demostren el seu domini de la tècnica teatral i l'escenografia.